'Nits cosides', cançons

Josep Vicent Frechina

Hi ha músiques que semblen cisellades en la nit, que fan olor a nit, que exsuden nit per tots els repunts del pentagrama. Poseeixen alguna cosa en la seua fesomia, en la sentimentalitat que atrapa la seua arquitectura, en l’emoció que inspiren en qui els escolta, que remet inevitablement a l’univers nocturn i ens remou les ombres recòndites que tots amaguem ben endins. No són necessàriament músiques afligides o tràgiques: la seua nocturnitat té ben poc a veure amb la naturalesa dels elements que les integren. Obeeix a raons més sensuals que racionals, a un vincle estret i pregon amb la mateixa sensualitat de la nit, un moment reservat per al dubte i la melangia, quan es dona solta als fantasmes interiors i, per ben acompanyat que un estiga, la solitud imposa la seua incontestable jerarquia.

Tinc la impressió que Artaica, amb el tractament donat a les cançons incloses en aquesta estrena discogràfica, les han volgut pintar de nit, il·luminar-les de nit, perfumar-les de nit. Tant se val que siguen cançons imaginades davall el sol més violent del migdia —com “Picaina”, que insinua faccions de cant de batre—, antigues balades transmudades en sonsònia infantil —la ben coneguda “Mariner”— , o desenfadades peces klezmer escrites per escandir l’alegria desfermada d’una boda —“Lustige Hasidim”—. Totes es transformen quan se’ls cenyeix el vestit —piano, contrabaix, clarinet o violí...—, es traslladen a un escenari matisat de clarobscurs i es tiba subtilment la seua corda malenconiosa. Aleshores, abandonen la familiaritat de les seues melodies i la seua mateixa condició original —balades tradicionals, havaneres, cants de batre, cants d’estil, jotes o parados de nova planta...— per conformar un gènere inèdit, per explorar, ungides de la nova expressivitat urbana i nocturna, inquietant i magnètica alhora, que el capteniment d’Artaica els confereix.

Una nocturnitat que, potser, ens torbe lleument en fer vibrar per simpatia les nostres més íntimes i secretes foscors. Serà, tanmateix, una torbació agradosa i passatgera: bé sabem que per molt tancada que siga la nit sempre acaba resolent-se amb les primeres llums de l’alba.